D’acord, les escoles, encara sota l’ombra pandèmica, poden presentar-se aquest nou curs com un entorn segur. Lògicament, tot centre educatiu cerca ser percebut com un lloc on fer-hi confiança i això implica que es tindrà cura de la comunitat educativa tot seguint les mesures sòcio-sanitàries escaients, per no parlar també d’entorn segur quan apareix referit a d’altres aspectes marginals. Ara bé, com a escola cristiana, si hi ha un aspecte al qual no es pot renunciar és a viure l’activitat educativa com un Entorn d’Esperança, que és precisament el lema del present curs del programa Família-Escola, Acció Compartida, conegut popularment amb les sigles FEAC. 

Si hom es fixa en les darreres tendències de pastoral educativa, apareix de forma constant i subratllada aquest tenir cura, expressió que ha fet fortuna, especialment, a partir de la cura de la creació proposada a l’Encíclica Laudato Si’. Aquesta cura per les relacions entre els homes, amb la natura i amb la mateixa relació espiritual o transcendent de la persona hauria de menar més a una educació cur(i)osa, oberta, a les realitats sofrents i feridores que no pas a un possible replegament sota capa terapèutica. 

Deu ser veritat que els primers seran els darrers? (Mt 20,16), que conviuran plegats el llop i l’anyell? (Is 11,6-10), que el meu pròxim és l’estrany, el samarità? (Lc 10, 25-37)… Aquestes són qüestions que no poden desaparèixer de l’horitzó educatiu d’una escola cristiana, perquè totes apunten a l’Esperança Evangèlica.

Valguin, per acabar aquest article, les paraules que el Papa Francesc va adreçar als educadors amb motiu del congrés mundial «Educar avui i demà. Una passió que es renova», el novembre de 2015, promogut per la Congregació per a l’Educació Catòlica:

«El fracàs més gran que pot tenir un educador és educar a dins dels murs. Educar dins dels murs: els murs d’una cultura selectiva, els murs d’una cultura de la seguretat, els murs d’un sector social acomodat que no segueix endavant»